L'11 de setembre de 1714 commemorem la resistència de Barcelona, la capital catalana, contra les tropes borbòniques a la guerra de successió. Com fa tres-cents anys, alguns encara estem lluitant contra els borbons, i contra la institució monàrquica que encara avui impera i que representa l'herència de la dictadura i del centralisme que mai ha reconegut a Catalunya pel que és.
La lluita de l'11 de setembre simbolitza sobretot la lluita dels catalans pels seus drets, i avui més que mai aquests drets estan amenaçats per una ofensiva dels poders econòmics neoliberals mai vista fins ara. Amb l'excusa de la crisi econòmica, els sectors neoliberals han obligat al govern a fer una reforma laboral que empitjora les condicions de vida i treball de la ciutadania, retallar sous i congelar pensions, retallades als sectors sanitari i educatiu, i ara reformar la constitució depressa i corrents per a poder seguir endeutant-nos amb els banquers estrangers. Malgrat tot, les administracions no deixen d'invertir en cossos policials dedicats a la repressió, visites papals milionàries que suposen un insult a tota la gent que està passant dificultats econòmiques en aquest país, seleccions de futbol, campanyes militars a Líbia i Afganistan, palaus per al príncep successor, i permeten que els grans rics segueixin evadint impostos mentre els ciutadans som els qui ens hem “d'estrènyer el cinturó”. Hem d'evitar la visió que ens volen inculcar de que “no hi ha més remei que aguantar-se”. Hi ha diners de sobra per a mantenir l'estat del benestar, si qui ha de pagar paga el que deu i si es retalla on s'ha de retallar. La política dels actuals governs central i autonòmic va en la direcció d'empitjorar la crisi, i no cal ser economista per adonar-se'n.
No ens oblidem de la sentència del tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra el model d'immersió lingüística, un atac més de l'espanyolime més ranci a un sistema que ha funcionat perfectament durant 30 anys i que ha garantit la convivència del castellà i del català i el perfecte coneixement d'ambdues llengües al nostre país. No hem d'oblidar que la Unió Europea ha elogiat el model d'immersió lingüística i que els resultats educatius després de 30 anys d'aplicació son la millor garantia de que Catalunya ha trobat un bon sistema per viure plenament en la seva llengua i garantir alhora el coneixement de la llengua castellana. Els continus atacs al català i l'intent de convertir la llengua en un problema que no existeix (tant per part d'uns com per d'altres) s'han d'aturar, ja que tenim damunt la taula altres problemes greus de debò i que afecten directament i fonamentalment els nostres drets més bàsics com a ciutadans.
Hem constatat una vegada més, la facilitat amb que es pot reformar la constitució (que abans era sacrosanta) per als temes que puguin interessar als senyors de l'executiu, mentre que per a d'altres la constitució és intocable. Ens mostrem radicalment contraris a la introducció del “dèficit 0”, que no és res més que una submissió de les lleis als poders bancaris i al capitalisme més agressiu i una gravíssima vulneració dels drets dels ciutadans, i més quan s'ha fet d'esquenes a la ciutadania, impedint que es celebrés el necessari referèndum. A més a més, la introducció d'aquest article no farà res més que empitjorar la crisi, ja que si el sector públic no pot estimular l'economia, no es podrà impulsar la recuperació econòmica ni crear llocs de treball, i amb les retallades i l'atur creixent el consum s'estancarà, empitjorant encara més la recessió. A qui beneficia doncs aquesta política? Als de sempre: banquers i especuladors. I ho pagarem perdent el poc que ens queda de l'estat del benestar i els drets més bàsics que aquest ens garantia.
Les fòrmules per a sortir de la crisi no són complicades: Deixar de rescatar bancs i invertir els diners públics en crear llocs de treball amb iniciativa pública. Deixar de gastar en infraestructures inútils i costoses i pujar els impostos als sectors més rics i a les societats empresarials que han estat anys sense contribuïr a l'erari públic. Estimular el consum evitant retallades i baixades salarials i perseguir el frau fiscal. I davant d'una situació en la que el deute no fa més que generar més deute, potser ens haurem de plantejar deixar de pagar als nostres acreedors. Si ho haguéssim fet així, potser ara estaríem com a Islàndia, país que ha iniciat la seva recuperació econòmica i està deixant enrere la crisi molt més ràpid que qualsevol altre país.
Aquest 11 de setembre doncs, tenim moltes raons per a sortir al carrer i defensar els nostres drets, com a catalans i com a ciutadans no ens podem conformar. Avui com fa tres-cents anys, visca Catalunya i fora els Borbons!
Ramiro Gil Morel
Coordinador General
Partit Republicà d'Esquerra (PRE-IR
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada